|
Psicologia Humanista (Maslow,
Rogers, Berne, Harris)
La
psicologia humanista és aquella psicologia que no només té al
ser humà com objecte del seu estudi sinó també com subjecte
beneficiari del mateix (la psicologia centrada en el client,
centrada en la persona, Carl Rogers): Maslow, psicòleg
humanista, denuncia una actitud molt comuna en la psicologia
clínica, actitud encara avui dia no superada, consistent en
centrar-se en l'estudi de l'anormal, en l'estudi de les
patologies, centrant-se en els aspectes negatius i
desintegradores de la personalitat, encara que sigui amb la
intenció de “curar” o corregir la patologia o el
desordre.
Maslow
se centra en l'estudi de persones sanes i emocionalment sense
problemes, per a ell la persona és naturalment bona i tendeix a
la seva autorrealizació personal; el problema és que aquesta
naturalesa i tendència humanes bones per naturalesa són febles
i es veuen vençudes amb excessiva freqüència per les
pressions socials (ho veurem en els estudis de la psicologia
social) i ambientals. Aquestes tendències antisocials són
adquirides i mai inherents a la pròpia persona. La conducta
humana agressiva sorgeix, a més de per la imitació de models (Bandura),
quan se li impedeix la satisfacció de les tendències o
necessitats bàsiques humanes, quan se’ls hi frustra. La
tendència central, encara que no la superior, a que tendeix la
persona, i per la consecució de la qual s'esforça, és la seva
autorrealizació personal.
L'autorrealizació
personal és una finalitat a la qual es tendeix permanentment i
no una meta totalment arribada.
Karen
Horney i Erich Fromm,
neofreudians, desplacen el conflicte freudià intern
entre el “jo”, “això” i “super jo” a l'exterior del
ser humà, entre ell mateix, com totalitat i globalitat
individual, i el seu medioambient,
que inclou, també, a tots “els altres”. Són ambientalistes
i culturalistes. El desenvolupament i esdevenir de cada individu
serà segons sigui l'ambient en que es desenvolupa, en els seus
propis canvis. Segons ells, no hi ha res fix i universal, no hi
ha res en la persona humana que estigui determinat per la
biologia o els seus propis instints, sinó que tota conducta
humana ve determinada exclusivament per l'experiència i
relacions o contactes de cadascun/a. Difereixen, només, que la
primera arriba a aquestes evidències mitjançant la seva
experiència clínica, mentre que el segon arriba a les mateixes
mitjançant especulació filosòfica. La primera pot demostrar
les seves afirmacions.
Així,
doncs “la psicologia humanista és aquella psicologia centrada
en la persona, subjecte de la mateixa, que atén a les seves
necessitats i que té en consideració, per a l'explicació
psicològica i per a la millora personal, l'ambient i la cultura
de cadascuna, així com les relacions establertes entre la
persona, el seu ambient i la seva cultura”. (Antoni Ramis
Caldentey, 1992).
Necessitats
bàsiques humanes i Autorrealització personal
(Maslow)
Ha
passat molt temps des que vaig escriure el primer capítol
d'aquestes reflexions psicològiques encaminades a “caminar
junts, per a viure, tots/as, tan bé com sigui possible”. I
és que “la persona (l'autor) proposa i Déu (l'Autor) o, les
circumstàncies, per als no creients, disposa/n”. O també:
“L'infern està empedrat de bones intencions”.
Recordem,
del capítol anterior, la teoria de Maslow, potser el principal
psicòleg humanista, sense oblidar-nos de Rogers. Maslow
denuncia l'actitud, comuna en la psicologia clínica, consistent
en centrar-se en l'estudi de lo anormal i en l'estudi de les
patologies, fixant-se en els aspectes negatius i desintegradors
de la personalitat, encara que sigui amb la intenció de “curar”
o corregir la patologia o el desordre. Maslow creu que la
psicologia (ciència de la persona) ha de centrar-se en l'estudi
de persones sanes i emocionalment sense problemes ja que, per a
ell, la persona és naturalment bona i tendeix a la seva
autorrealització personal (“L'home autorealitzat”).
La
persona, naturalment bona, per a arribar a la seva
autorrealització personal deu superar una escala de necessitats
bàsiques pròpies:
Evidentment
les primeres necessitats que ha de cobrir la persona són les de
supervivència vital o fisiològiques, bàsicament alimentació
i beguda, sense les quals no podria viure. Una vegada cobertes
aquestes primeres, precisa tenir una seguretat, seguretat que li
pot proporcionar un sostre: la llar, la família, i la normativa
social de protecció. En tercer lloc tota persona té la
necessitat de sentir-se membre d'un grup, acceptat i benvolgut
pels components del mateix. Cobertes les tres primeres
necessitats, la persona té la necessitat de ser valorada
positivament com persona i com professional en el seu
treball.
El
següent graó és el de l'autorrealització personal: Tots
decidim el nostre projecte de vida: aconseguir una carrera
determinada, que ens permeti un treball, que ens doni
satisfacció en el seu acompliment i remuneració suficient per
a arribar a l'autonomia econòmica personal; igualment decidim
si formar una família amb o sense fills/as,... La
consecució d'aquest projecte personal constitueix la nostra
autorrealització personal.
No
obstant això, aquesta no és l'última necessitat bàsica (de
Maslow): qui ha aconseguit el conjunt de totes les necessitats
prèvies, autorrealització inclosa, té la necessitat de
conèixer, de saber i finalment té les necessitats estètiques:
no basta la seva autorrealització i el seu saber, precisa ser
reconegut i saber actuar d'una forma benvolguda, bella, ben
vista. La cura del conjunt de les seves necessitats bàsiques,
de totes, ha de ser curat permanentment, al llarg de tota la
vida.
Solament
en el cas que les seves circumstàncies ambientals externes (la
societat forma part del seu entorn personal i presiona en molts
casos en direcció contrària) o la seva pròpia voluntat
impedeixin la satisfacció d'alguna/es d'aquestes necessitats
bàsiques la persona no podrà autorrealitzar-se i es produiran
la frustració corresponent i la reacció autoagressiva
o heteroagressiva social que suposarà la situació de
desequilibri, o falta de “bondat” i satisfacció personal,
la falta del seu estat de felicitat i equilibri. D'això,
conscient o subconscientment, es culpabilitzarà a si mateix o a
part del seu entorn.
Maslow
contraposa la psicologia passiva, estàtica d'adaptació al
medi, que no permet cap canvi positiu en un/a mateix/a per una
psicologia activa de creació i autocreació que fa que la
persona creixi, millori i s’autorrealitzi.
Maslow associa a aquest tipus de persona activa, en funció de
la seva pròpia autorrealització i creixement cognitiu i
estètic amb la realitat de la “persona sana”. La persona
que s’autorrealitza no tendeix a la seva autodestrucció (a la
seva malaltia), sinó que tendeix al seu creixement personal i
capacitació creativa.
Segons
Maslow, les tendències antisocials són adquirides i mai
inherents a la pròpia persona. La conducta humana agressiva
sorgeix, a més de per la imitació de models (Bandura), quan se
li impedeix la satisfacció de les tendències o necessitats
bàsiques humanes, quan se’ls frustra.
La
tendència central, encara que, com hem vist, no la superior,
que tendeix la persona, i per la consecució de la qual
s'esforça és la seva autorrealització personal, que li
permetrà la seva expressivitat creadora.
Aquesta
expressivitat creadora es posa de manifest en el que Maslow
denomina “experiències cim”, que són moments molt
especials que cadascun de nosaltres, gràcies al seu creixement
personal, experimenta sensacions molt positives a través de
vies de qualsevol dels graons de la seva escala: estètiques, de
coneixement, eròtiques, d'amistat,... o simplement de les
activitats pròpies de la nostra vida quotidiana.
En
el seu llibre “L'home autorrealitzat” (“Toward a
Psychology of Being”) comença explicant aquest canvi de
concepció de la psicologia cap a la psicologia positiva,
dinàmica, d’autorrealització, de la salut, segueix
parlant de “desenvolupament i motivació”, “desenvolupament
i coneixement”, “creativitat”, “valors” i acaba fent
una sèrie de proposicions bàsiques d'una “psicologia del
desenvolupament i de l’autorrealització”.
Veure
també l'escrit recollit per Joan Campmany en la xarxa:
http://www.xtec.es/~jcampman/:
“Maslow
o la Psicología de la Felicidad”:
http://www.xtec.es/~jcampman/masl4.pdf
sempre i quan aquests enllaços permaneixin.
Una
actitud positiva, en el camí del ben estar personal y de la
convivència social agradable y també positiva ha de ser el
procurar la nostra autorrealització
personal, però ajudar, també, als qui es relacionen amb
nosaltres: parella, fills, pares, amics, companys de treball o
estudi, alumnes,... a que ells també puguin ser positius,
superar les seves necessitats bàsiques i aconseguir la seva
autorrealització personal.
Posicions
vitals o bàsiques
(Jo estic bé per que tu estàs bé)
Juntament
amb els "estadis del Jo" i “l’anàlisi
de les transaccions", les "posicions
vitals o bàsiques" és el concepte fonamental de
l'anàlisi transaccional (T.A.).
L’Anàlisi
Transaccional és un paradigma humanista i social fundat per
Eric Berne (1910-1970) l’any 1957 i seguit, entre d’altres
com a membre destacat, per Thomas A. Harris.
Té
com a fonaments la psicoanàlisi clàssica i els estudis
neurològics del Dr. Penfield. I com a plantejament tècnic l’aprenentatge,
per part de la persona, d’analitzar les pròpies transaccions,
els estadis implicats en cada transacció (unitat de
comunicació constituïda per un estímul comunicatiu i la
resposta corresponent) i la pròpia posició vital. El conjunt d’aquest
estudi fa que la persona tengui la informació i recursos
suficients per a dirigir-se a si mateixa i ser responsable del
seu propi futur, sigui quin hagi estat el seu passat.
De
la psicoanàlisi pren el fet de que molts dels sentiments i
comportaments de la persona es deuen a causes inconscients. El
fet de poder conèixer aquestes causes (portar-les de l’inconscient
al conscient és el que permet dominar la situació i
modificar-ne les conseqüències emocionals i conductuals de la
personalitat de la persona).
El
Dr. Penfield era un neurocirurgià
que, quan operava a cervell obert, estimulava distintes
zones de l’escorça cerebral. Quan el pacient tornava en sí
li demanava si havia passat alguna cosa. El pacient li deia que
durant l’operació (l’estimulació cerebral) havia recordat
records d’infància que ja tenia oblidats, i no sols els
records i el seu entorn espacial i social, sinó les sensacions
que tenia quan passava aquell fet. El Dr. Penfield va arribar a
la següent conclusió experimental: "Al Cervell es graven
i evoquen junts els aconteixements i els sentiments que els
acompanyen".
El
Dr. Berne, d’aquestes dues fonts (la psicoanàlisi de Freud i
la neurologia de Penfield) conclou: "La conducta d'una
persona està notablement influïda per les experiències
gravades juntament amb els seus sentiments a la infància”.
Les posicions vitals
són cada una de les creences que una persona té referent a la
seva pròpia existència, en relació a la seva vida i a la
percepció de la dels altres. Això implica: a) són posicions
habituals (no esporàdiques); b) són posicions relatives al jo
en relació a la resta de les persones
relacionades. Igualment, la posició vital és la decisió
que pren el nin als primers anys de vida (especialment als dos
primers) que té que veure amb la forma de percebre’s i
sentir-se i amb la forma de considerar i veure a les altres
persones. Aquestes percepcions (del jo i dels altres) es deuen a
missatges rebuts, estímuls domèstics, relacions familiars, amb
amics, els professors...
Les
posicions vitals són 4 (sí importa l'ordre):
1ª.-
Jo estic malament
-
Tu estàs bé
2ª.- Jo
estic malament
-
Tu estàs malament
3ª.- Jo
estic bé
-
Tu estàs malament
4ª.- Jo
estic bé
-
Tu estàs bé
Les tres primeres
posicions vitals:
Recordem
que segons el T.A., el cervell pot registrar, recordar i reviure
qualsevol classe d'aconteixement. Lo enregistrat pot ser evocat
i tornar-se activar en qualsevol moment. Es més, les
experiències més crucials són les tengudes els primers anys
de la nostra vida.
Als
dos primers anys de vida l'evolució de la intel·ligència
sensomotora (Piaget) pareix conduir a un estat d'equilibri que
bordeja el pensament racional. L'A.T. pensa que aquest estat
d'equilibri s'aconsegueix al final del 2n any o durant el 3r.
com a conseqüència de la conclusió que el nin estableix sobre
sí mateix i sobre els altres. A aquesta conclusió se la
denomina "Posició vital". La primera posició és la
que el nin adopta al final del primer any. Al final del segon
any el nin pot passar a la segona o a la tercera o romandre a la
1ª. La posició a la que el nin es posa (1ª, 2ª o 3ª)
governa els actes de la persona durant tota la vida a no ser
que, conscient i voluntàriament, la persona canviï a la 4ª
posició.
Característiques
comunes a les tres primeres posicions:
1.- Són decisions basades en sentiments.
2.- Són conclusions, no explicacions.
3.- Són creences primitives amb nul consens.
4.- Max Scheler les va denominar com a "sentiment
fonamental de la existència".
Primera posició vital:
Jo estic malament - Tu estàs bé
Quan
el nin, entre l’any i el segon o tercer, “se n’adona”
que quan està malament (fam, mullat, escaldat, mal,...) plora i
els altres, normalment representats per la mare o cuidador,
venen i li donen el consol necessari (menjar, draps i llençols
secs,...) arriba a la conclusió: “Jo estic malament i els
altres me duen el consol, la qual cosa vol dir que ells tenen el
bé que me donen, ells estan bé”. Posició de sentiment
d'inferioritat, d'estar a mercè dels altres. Per a aconseguir
l'estat d'equilibri la persona d'aquesta posició vital, pot
prendre les següents postures:
a)
Redactar inconscientment un "guió vital" amb idees
que el confirmi en la seva posició. Resultats:
- Separar-se de la gent que està bé, ja que és desagradable
estar amb la gent que està bé.
- Cercar sempre l'aprovació.
-
Cercar la provocació, de manera que la reacció dels altres el
confirmi amb la seva posició.
Resultats extrems: Abandó,
institucionalització, suïcidi.
b)
Redactar inconscientment un "contraguió vital" amb
idees com: "Tu pots estar bé si ...". Són persones
tipus enredadera que
aprofiten la seva indefensió per a aprofitar-se del poder dels
altres. Són arribistes i
trepadors que pugen nivells per a trobar-se, de totes
maneres, novament insatisfets.
Segona posició vital:
Jo estic malament - Tu estàs malament
Quan
més es creix el nin més observa els gestos desaprovadors dels
pares, majors i altres front els nostres negativismes. Això fa arribar al nin a la
conclusió de que els altres tampoc estan bé; també estan
malament, com ell mateix. Aleshores, el nin es tanca i no
accepta l'ajuda dels altres. El resultat extrem, expressió més
típica d'aquesta posició és el nin autista.
Tercera posició vital: Jo
estic bé - Tu estàs malament
Quan
el nin té experiències negatives o traumàtiques i les supera
pot fer-se dur i projectar sobre els altres la culpa del que
està passant. Conseqüentment, a continuació, castiga i fa mal
als altres. Aquí es produeix un procés de racionalització: es
decideix que la culpa de tots els mals la tenen els altres i es
justifiquen les accions més immorals. El resultat extrem més
típic d'aquesta posició és el psicòpata criminal.
Quarta posició vital: Jo
estic bé - Tu estàs bé
No
obstant tot lo dit, la persona pot passar lliure i racionalment
a aquesta 4ª posició, que és una posició superadora de les
tres posicions vitals anteriors, posicions irracionals,
sentides. Característiques:
1)
És racional. S'hi arriba pel pensament voluntari, no per un
sentiment espontani.
2) És voluntària: Implica una decisió voluntària, un acte
volitiu. No s'hi arriba espontàniament
3) Es basa en un propòsit o finalitat: Objectiu o meta.
4) L'expressió d'aquesta finalitat implica una racionalitat,
pensament, voluntat i aposta per l'acció.
5) Implica una filosofia de vida i uns valors consistents.
6) La persona sap fer-se responsable de la seva vida i de les
posicions desfavorables dels altres. Es capaç de dirigir-se a
si mateixa i no a atribuir tots els seus aconteixements a les
circumstàncies externes sofertes.
Resulta
evident que els altres, que es relacionen
amb jo, formen una part important del meu entorn. I
també que com millor sigui el meu entorn, al sí del que faig
la meva vida, millor estaré jo. Una postura intel·ligent, i
fins i tot egoista, és procurar que els altres estiguin el
millor possible per a jo també poder estar el millor
possible.
És
a dir, passar, racionalment, voluntàriament
i intencionadament, a la quarta posició vital. No
obstant això moltes persones i grups, alguns d’ells amb molta
influència social, deambulen perduts entre les tres primeres
posicions vitals irracionals i perjudicials tant per a elles
mateixes com per a les altres persones.
I
aquest és el cas de les relacions occidentals amb els
terroristes (a l’IRA, sembla que, actualment, es vol provar,
una formula positiva racional i de comprensió, consens i
renuncia). La política bel·ligerant dels Israelians, Americans
i Govern Estatal no aporten cap solució al problema terrorista
i abonen el terreny per a alimentar l’espiral de la
violència, des d’uns valors de competitivitat, agressivitat i
violència, mentre que amb uns valors pacifistes, racionals, de
control de la natalitat i respecte a la natura i solidari amb
les persones que no pensen igual o que tenen una altra cultura
podrien assolir el bé personal, del propi poble i el dels
actualment considerats enemics.
Si
vols pots analitzar quina és la teva posició vital mitjançant
el corresponent qüestionari.
És un qüestionari personal, sols tu te l’has d’aplicar i
conèixer els resultats (si l’apliques a una altra persona te
contestarà el que vulgui en funció del que cregui que convé o
en funció d’una intencionalitat, per exemple, provocar). El
pots contestar des de la teva perspectiva personal o des de la
teva perspectiva d’afiliació a grup. No facis trampa, sols t’enganyaries
a tu mateix/a. No contestis el que creus que hauries de
contestar per a resultar el millor possible, sinó pensa i
contesta el que sents realment (te pots ajudar amb imatges de
situacions de tu mateix i dels altres –la parella, germans,
amics, companys de feina,... en quant a l’anàlisi personal, i
distints grups socials en quant a l’anàlisi grupal. Si una
vegada feta l’anàlisi estàs en la 4ª posició vital
enhorabona (segur que no estàs a favor ni del terrorisme ni de
les solucions violentes i agressives), si no analitza els items
contestats a la segona i quarta columna i pensa que pots fer tu,
amb tu mateix i en el teu entorn, per a poder canviar la
resposta de manera que pugui passar a la primera o tercera
columna. Les respostes contestades a la 5ª indiquen indecisió
o situacions distintes contraries. És important aconseguir que
hi hagi les menys respostes possibles a aquesta 5ª columna.
Arc46,
novembre del 2001.
L'Educació
està a la base de l'organització social, política i
econòmica; i a la base d'aquesta educació hi ha la persona, la
psicologia
pots
comentar o preguntar el que vulguis
|
