|
Apunts de
Psicologia Social: Ens convé saber
(conformitat amb el grup, obediència a l'autoritat, rol i
comportament)
Dèiem que la
psicologia procura la millora de la qualitat de vida personal i
social de tots i totes.
Així com la
psicologia (sense adjectius) estudia i ajuda a la persona
individual, la psicologia social estudia les interrelacions
interpersonals i es preocupa per a que aquestes siguin
funcionals i positives en el sentit de millorar el benestar de
tots (i millorant el de tots es millora el de cada
una/a). En aquest sentit pots analitzar a quina posició
vital estàs (i cas de que no estassis a la correcta, "tu i
jo estam bé i jo procur que això sigui així",
canviar-hi: Anàlisi
de la meva posició vital
No hem de
confondre la Psicologia social amb la sociologia. La sociologia
estudia el comportament dels grups i les organitzacions, mentre
que la psicologia social el comportament de la persona al sí
dels grups i organitzacions, així com les interrelacions que
s'estableixen i la modificació, en un sentit positiu, tant dels
comportaments com de les interrelacions.
Resulten molt
sorprenents alguns comportaments de persones que voten als seus
propis botxins (com si patissin la síndrome d'Estocolm). Com
també l'alienació col·lectiva, política o social de persones
que fan vertaderes barbaritats i perden tot referent racional
per a seguir al "pensament únic" i les consignes de
conducta dictades per aquest pensament únic, per demencials i
criminals que siguin.
La sorpresa que
varen causar aquests comportaments demencials en els moviments
nazis de principis del segle XX varen impulsar el
desenvolupament de la psicologia social: Per què som capaços
d'aquests comportaments? Què hem de sabre per a poder ser i
actuar com a persones humanes, racionals i socials i no com a
autòmats al servei d'interessos "superiors"?
Tot i aquest
desenvolupament de la psicologia social aquests comportaments
feixistes (autoritaris, agressius i violents) es segueixen
produint al segle XXI, moltes vegades a ambdues voreres del
mateix camí.
No obstant
això, en moltes ocasions, les persones del grup desconeixen els
mecanismes psicosocials, que desencadenen els seus propis
comportaments, mentre que sí són coneguts pels dirigents del
grup, amb la qual cosa la manipulació de comportaments socials
resulta molt fàcil.
El que importa
és que tots coneguem aquests mecanismes per a gaudir de
llibertat de comportament (no hi ha responsabilitat sense
llibertat) i evitar la pròpia alienació i utilització.
Conformitat
amb el grup (Salomon Asch)
Maslow,
psicòleg humanista, ens explica l'escala de necessitats
humanes. Cada vegade que tenim cobertes les necessitats d'un
nivell determinat (partint de les bàsiques vitals) tendim a
satisfer les necessitats del nivell immediat superior, fins
pujar i cobrir tota l'escala de les necessitats psíquiques
humanes.
Una vegada
cobertes les necessitats fisiològiques, bàsicament
d'alimentació i hidratació, i les de seguretat (entre
d'altres, no viure al carrer a mercè de qualsevol imprevist
perillós) la persona té la necessitat d'estimació, amor i
pertinença a grup (som animals socials necessitats d'afecte).
Tant que causa estupor l'experiment de Salomon Asch:
Quina barra de
les tres de la dreta és igual que la barra de mostra de
l'esquerra?
Sembla bastant
evident que és la numero 2. Però que diries tu si estassis a
una sala d'espera esperant per fer una entrevista de
contractació i a la mateixa habitació els empleats de
l'empresa ho estassin discutint i diguessin que és la numero 1?
La majoria de subjectes experimentals prefereixen estar,
conformes, d'acord amb el grup, i responen el mateix: la numero
1.
Com creus que
actuen els Ministres, Subsecretaris, Directors Generals i altres
dirigents d'un govern que funciona autoritàriament segons els
designis i voluntats del president (únic que, amb una llibreta
blava, decideix els nomenaments i cessaments dels membres del
grup)? "El que se mueve no sale en la fotografía".
Què creus que
passa a aquestes organitzacions autoritàries capritxoses quan
un membre del grup s'atreveix a dir: "Idò, que voleu que
vos digui? A mi me sembla que la barra igual és la numero
2" sinó hi ha una part important del grup que li digui:
"Estic d'acord amb tu, efectivament és la numero 2" ?
Normalment s'aïlla i acossa psíquicament al sincer fins
anul·lar la seva influença al sí del grup o fins a la seva
exclusió del mateix, podent-li causar greus danys psíquics de
forma totalment injusta i amb responsabilitat penal, mentre el
grup es manté en la demència d'una organització que es bassa
en que la barra idèntica és la 1 (en que la mare de Deu nom
Joana).
Què hem de fer
en cas de caure en una situació demencial d'aquest tipus: En
primer lloc mai acceptar ser la víctima (seria igualment
demencial acceptar la demència). Per cada cop que es rep
donar-ne dos i si no es possible reconduir el grup a la
racionalitat i a la justícia deixar el grup i denunciar el fet
als superiors de l'empresa i, si fos el cas, als tribunals
ordinaris de justícia penal. Necessitam que les organitzacions
del sistema social siguin organitzacions sanes.
Obediència
a l'autoritat (Stanley Milgram)
Més
esgarrifós que l'anterior resulta aquest experiment de Stanley
Milgram. Aquesta necessitat de no ser rebutjat pel grup ens fa
doblegar a l'autoritat del mateix fins extrems inhumans i
sàdics. Basta veure el comportament d'alguns soldats israelians
envers nins palestins, o el tractament dels guardes de
Guantánamo als presoners suposadament Talibans. O, sense anar
tan enfora, el sadisme violent amb que alguns dels policies
d'aquí reprimeixen manifestacions pacífiques en favor del Medi
Ambient o de la Justícia Social.
L'experiment de
Milgram consistia en que el subjecte experimental, d'acord amb
les "normes" rebudes de l'autoritat del laboratori,
havia de "castigar" mitjançant una descàrrega
elèctrica les errades que fes un segon subjecte suposadament
experimental (en realitat un confabulat per a poder fer el
primer experiment) en un experiment per a analitzar la seva
memòria. El primer subjecte, als comandaments d'una màquina de
càstig conductual, havia d'aplicar una descarrega elèctrica al
segon subjecte cada vegada que aquest s'equivocàs en la seva
resposta. Aquestes descàrregues serien d'un voltatge creixent a
cada errada i anaven des d'uns pocs volts fins a unes
descàrregues potencialment mortals. Tots els subjectes
experimentals varen acceptar la seva tasca i anaven incrementant
el potencial de la descàrrega a cada errada del confabulat que
veien a través d'una finestra que era mirall a l'altre costat
(confabulat que, realment, no rebia cap descarrega, però que
feia una important comèdia de dolor a cada una suposada), un
percentatge important va arribar a "donar"
descarregues potencialment molt greus i cap ni un, quan
abandonava l'experiment, va anar a socorre al subjecte castigat.
Des de fa molt
de temps els psicòlegs conductuals i els pedagogs sabem que els
càstigs no serveixen absolutament per a res i, en un
percentatge molt elevat, aconsegueixen l'efecte contrari al
pretès. El que és efectiu, per a corregir un problema
conductual és el raonament, el convenciment, el reforç
humanista al subjecte i el reforç del comportament alternatiu
desitjat.
A aquests
temps, tant a organitzacions polítiques supranacionals com a
organitzacions educatives hi ha una proliferació de càstigs
contraproduents. O bé l'autoritat que els propugna és ignorant
o bé és dolenta: Pretén uns objectius totalment distints dels
que diu pretendre i pels que teòricament aplica els
càstigs.
Com diu en
Philip Zimbardo (probablement extret d'un altre autor) "A
la història de la humanitat s'han comès moltes més
barbaritats i atrocitats en nom de l'obediència que en nom de
la rebel·lió".
Rol i
comportament (Philip Zimbardo i d'altres)
Però que fa
que ens comportem d'aquestes maneres tan irracionals (no som
l'únic animal racional?) i antisocials (no som socials per
naturalesa?)? És la naturalesa humana dels que ho fan? És una
qüestió genètica que determina a les persones autoritàries,
sàdiques, submises, mentideres,..., determinació de la que no
es poden alliberar?
L'experiment de
Zimbardo demostra que no. Tots podem actuar des de la demència
autoritària, antisocial, injusta i sàdica o des de la
responsabilitat humana i social. Tot és qüestió del "bandol"
on ens agafi "la guerra". Moltes vegades,
pràcticament sempre, policia i delinqüència són dues cares
de la mateixa moneda i uns i d'altres podrien estar a l'altre
cara si les circumstàncies així ho haguessin dut. "Jo soc
jo i les meves circumstàncies", i el mateix podríem dir
del botxí i la víctima o dels membres de dos grups
confrontats. El que ens interessa aquí és prendre consciència
del fet i evitar ser esclau de les nostres circumstancies i
procurar ser, més bé, el conductor lliure de les mateixes.
Philip Zimbardo
i els seus col·laboradors varen fer l'experiment del rol del
presoner i l'empresonat: Varen treballar amb un grup
d'estudiants universitaris americans. De forma aleatòria varen
seleccionar un grup que havia de fer de presoners d'una presó i
un altre que havien de representar el rol dels presos. Varen
començar l'experiment, que havia de durar tres setmanes, a una
presó antiga que ja no s'utilitzava com a tal. Immediatament
els presoners, que utilitzaven uniforme, es varen revestir de
símbols agressius (botes altes, cinturons greixuts amb grosses
sivelles metàliques, ulleres de sol, distintius a la pitera,
grosses ulleres de sol negres,... i varen desenvolupar actituds
autoritàries, capritxoses, humiliants i agressives envers els
seus companys que representaven el paper de presos. Aquests, per
contra varen desenvolupar una caiguda radical de la seva
autoestima, depressió i molts símptomes psicosomàtics. La
cosa es va posar tan malament que Zimbardo i col·laboradors
varen haver de suspendre l'experiment abans de completar-se la
primera setmana de les tres previstes. Passats molts anys, quan
aquells estudiants ja eren persones madures, la majoria pares de
família, els varen citar novament: Tant uns com altres
mantenien encara seqüeles de comportament i psíquiques del rol
d'aquella experiència.
La comunitat
psicològica internacional ha prohibit que es facin experiments
d'aquests tipus. El problema és que el nostre món viu
quotidianament milers de realitats així que no són
experiments, sinó realitat pura i dura.
El que importa
és conèixer aquests mecanismes psicològics socials per a no
caure amb les seves trampes ni com a víctima de les mateixes ni
com a botxí irracional, per a no triar als nostres dirigents
que utilitzen aquestes estratègies i per a denunciar, on
correspongui, els casos que coneguem.
En uns propers
apunts de Psicologia Social m'agradaria parlar dels estils de
lideratge (autoritari, lliberal i democràtic) i els seus
efectes socials de K. Lewin, l'efecte positiu de la
comunicació de T. Moriarty i la millora del rendiment
quan podem intervenir en les decisions d'Helen Langer.
Antoni Ramis
Caldentey
Octubre de 2002
|
