Arc-46: Societat       

Natura
Educació
Societat
Treball

Illes Balears
Cultura 
Món català
 

Adreces DG Joventut
Centres Culturals
Centres de Salut
Serveis Socials
Joan Riudavets
Justicia
Mapau
Miquel Barceló
Salvem Palestina
Sant Jordi 2
Vull viure amb tu

Fòrum Social Mundial
Política
Qualitat
RCE Mallorca
Felanitx
Son Oliva  

 

 

 

 

 

Cas Concos des Cavaller
Felanitx

Pregó de Cas Concos. 2002
Antoni Ramis Caldentey

 

Bona nit Cas Concos!

Bé, ara me sentia en David Bisbal i realment ni jo soc en David Bisbal, ni això són les verbenes del Parc de Sa Torre, ni encara és de nit. Lo únic que és cert és: Cas Concos!

I això va de festes, va de pregó i va de Caldenteys:

Efectivament, el batle de Cas Concos és en Joan Caldentey, qui m’ha embarcat en aquesta aventura de pregoner és en Jaume Caldentey, adjunt i ajudant dels batles i si jo tenc alguna cosa a veure amb Cas Concos és per que soc Caldentey de part de mare, que avui val tant com ser-ho de part de pare; sense comptar que el darrer contacte conjunt entre aquests tres Caldenteys es va produir per que un altre Caldentey, el meu cosí Miquel, havia fotut una paret al mig del camí de Son Sart. Paret que encara hi és, per cert.

A rel d’aquesta retrobada, la relació amb en Jaume ve de més enfora, de 35 anys enrera, aquest, en Jaume, a principis d’aquest agost passat me diu: “Toni, has de fer el pregó de Cas Concos”. “Però, i quin interès soc jo per a la gent de Cas Concos? Quina relació tenc jo amb Cas Concos?” “Home, si ets de Son Sart ets concarrí encara que visquis a la diàspora”. “No, això és massa poc pel que es mereix la gent de Cas Concos,...”. “No, no, has de fer el pregó”. Després d’insistir amb els arguments de: Pare (cosí) jo no soc digne ni mereixedor de tant d’honor, vaig acabar per dir-li: “Bé, Jaume, ja en parlarem”. Me’n vaig anar a Portugal i, quan al cap d’una setmana vaig tornar es veu que en Jaume havia entès: “Bé, Jaume, idò ja parlarem” per que me va dir que ja m’havien anunciat als programes. Com veis, a la presentació que vos he preparat, no és la primera vegada que en Jaume m’embarca a aventures de natació a les que m’hi tira de cap amb roba i de les que, lògicament, n’he de sortir banyat.

Quan he de fer el pregó de les festes d’un poble que sent molt però amb el que me relaciono molt poc me venen al cap i al cor una sèrie d’imatges de llocs, situacions i persones. Imatges que vull compartir amb vosaltres:

Les primeres de totes són: veurem a jo mateix amb el meu padrí, tots dos tot sols, amb el seu “Matis” descapotat anant de Felanitx a Cas Concos – Ses Metges – Son Sart. Quan arribàvem davant les cases, un giro de 90 graus cap a la dreta i aparcàvem davant l’arc. Fa uns dies que torn reviure aquesta imatge, però ara de dormit, com un mal somni: Quan giram cap a la dreta ens trobam una paret, ens estavellam i Matis, padrí i jo mateix ens desintegram en mil bocins cada un.

Hi anàvem amb molta freqüència mentre el padrí vivia. Va morir abans de que jo complís els cinc anys.

Hi record una o dues matances, però sobretot anar-hi a pelar ametlles: el padrí, ma mare, ses ties, dos o tres homes i moltes dones: Els homes buidant les ametlles per la boca de la tramutja de la peladora, les dones assegudes a una taula immensa, pelant a ma, amb un trinxet, aquelles que no s’havien pelat del tot amb la màquina. Això ho fèiem a sa portassa, davant els cups de vi centenaris. Vivíem a sa casa de s’escaleta. Les altres dues eren ca l’amo i ca madò Paula. Normalment anàvem a romandre a Felanitx. Però alguns dies ens quedàvem a Son Sart. Aquests dies ens aixecàvem molt de matí. I jo, nin petit de quatre anys, el que més. Madò “Paloni” (Apolònia) ens pelava i preparava un plat gros de figues de moro ben fresques del matí, plat que ens deixava darrera la porta de l’escaleta. A mi sempre m’han agradat molt les figues de moro. Un dia vaig baixar, com de costum, el primer i vaig veure el plat ple de figues. En vaig menjar una. “Bé, en menjaré una altra”. “Bé, una altra i pus”... Quan el buit ja era més que evident vaig pensar: “Toni, ja l’has fotuda. La renyada no te la lleva ningú. I renyat i castigat per renyat i castigat...” ... me vaig menjar totes les figues del plat. Que va passar desprès amb la meva afectivitat i amb els meus òrgans digestius? No me’n record ni ho vull sabre. Sols, ara quan veig un ninet de quatre anys me deman: “On devien cabre tantes figues dins un cosset tan petit?”

Desprès de mort el padrí sempre he associat Son Sart, els primers temps, amb en Magí, fill de l’amo en Miquel Parrulla i madó “Paloni” (la de les figues de moro) i amb l’amo de Son Sart, en Toni de Firella, la seva dona i la seva filla i, últimament, amb el nostre darrer amitger, un concarrí molt estimat per jo, per nosaltres i per tots, en Toni “Ramón”, que ens ha deixat a tots a principis d’enguany, la seva dona Magdalena, els seus fills i els seus nets.

Però ja és hora de que deixem Son Sart i venguem a Cas Concos que n’hem de fer el pregó de les festes.

Ho faré pel mateix camí de fa 50 anys, però ara en sentit invers: Ses Metges, arribam a Cas Concos pel camí de l’escola, voltam per alguns carrers d’aquest poble que ha respectat un urbanisme correcte, elegant i molt agradós, passam per davant el centre cívic, per davant can Mel, on tenen (de tot) el que no tenen ni a Palma, per davant es forn on un germà de forners aliens venia a comprar-hi les galetes d’Inca per que trobava que eren les millors, per davant el bar on s’han fetes tantes transaccions i tantes trobades d’amics (o d’amigues),... i arribam a aquesta preciosa església des de la que, desprès d’agrair al senyor batle de Felanitx, Miquel Julià, al senyor batle de Cas Concos, Joan Caldentey, al fins fa molt poc temps batle de Felanitx, Miquel Riera, a tots els regidors presents de l’Ajuntament de Felanitx dels distints partits polítics, a totes les autoritats, al meu amic senyor Jaume Caldentey, i, sobre tot, a tots vosaltres, amics i amigues de Cas Concos, la invitació, presència i participació; després d’agrair, vos parlam i deim:

Estimats amics i amigues (coneguts i, sobre tot desconeguts) de Cas Concos, aquestes són les vostres nostres festes, les festes de Sant Nicolau. Felanitx tot l’estiu és una festa rera festa i aquestes, aquestes que ara començam, són les darreres i, com a tals, les més sentides pels festers. Desprès d’aquestes ja no en tendrem més... aquest estiu, unes festes amb un amplíssim programa de molts de dies i de molts d’actes de tot tipus. Començam avui, ara mateix amb Jaume Barceló Mairata i les seves “Cançons i danses del món” per a continuar amb el ball de saló amb en Miquel Tries i Mª Antònia Roig i després... deu dies consecutius de festes, fins el diumenge dia 15. Gaudiu amb salut i alegria de les vostres nostres festes, participau-hi amb entusiasme i apassionament. Amics i amigues de Cas Concos molts d’anys i bones festes.

o o o O o o o

I ara que ja me’n vaig, tot sol dins el cotxe (he començat com en David Bisbal i he acabat com na Chenoa, qui va haver de sortir ràpidament per anar a un altre acte, tot i que jo sense escolta), a més de tots els records que he evocat amb la gent de Cas Concos, me’n vaig amb dos altres records d’aquest poble (per a mi tan ignorat i tan proper) i les seves gents:

Record el conjunt de bàsquet de “l’Esbart des Cavaller”: Durant molts d’anys els meus fills jugaven a bàsquet el trofeu de Sant Agustí a les pistes de Sa Mola, competició que durava tot l’agost i no sé si part del juliol i que fa uns tres anys que ja no es juga. Els meus fills jugaven amb “els Moneiots Espeluznantes” del café Can Cosme (o Els Tamarells) de Portocolom. En no poques ocasions en que anava a veure’ls  coincidia amb aquest equip de bàsquet de Cas Concos: Amb la seva camiseta celest, gravada, en color blanc, amb cavallers a cavall; i acompanyat per moltíssims d’acompanyants. Destacaven pel seu bon joc (en moltes ocasions varen quedar primers o segons) no exempt d’esportivitat i, com he dit abans, de moltíssims de fans. Record que el sentia, desprès dels “Moneiots” dels meus fills, com un equip un poc meu, per allò de que Son Sart és de Cas Concos i per que era un equip simpàtic.

I record també haver demanat, a través de ma mare, a qui és i es sent molt concarrí, en Jaume Galarí, un conjunt de programes i altres publicacions de Cas Concos (fins a 35 ens en va deixar), per anar repassant pregons anteriors. Record l’altíssim nivell de la majoria d’aquestes publicacions i el sentiment d’altres escrits expressat per gent del poble de Cas Concos quan eren aquestes persones les que feien l’escrit, així com l’alt nivell intel·lectual i cultural del poble que se’n dedueix d’aquestes publicacions.

Cas Concos, 6 de setembre de 2002-09-02

Antoni Ramis

Si vols opinar respecte de Cas Concos o d'aquest article: Opinió